Biografia de Jacint Verdaguer
Jacint Verdaguer és sens dubte l’autor més important de la literatura catalana del segle XIX, per una raó: vas ser capaç d’escriure una poesia i una prosa enormement ambiciosa en català modern i assequible pel seu públic. Tot sol va dur a terme la tasca que no s’havia fet al llarg de tres segles: recuperar la llengua catalana i dotar-la de la dignitat que mereixia. En aquest aspecte, la seva importància és gairebé comparable a la de Ramon Llull, pel fet que tots dos van haver de crear, en bona mesura del no-res, una llengua literària.
La biografia de Jacint Verdaguer ajuda a entendre millor alguns aspectes de la seva obra. Va néixer a Folgueroles (Osona) l’any 1845 en el si d’una família pagesa, als deu anys va ingressar al seminari de Vic i el 1870 fou ordenat sacerdot. Destinat a Vinyoles d’Orís, el 1874 obtingué, víctima d’una anèmia cerebral una capellania al vaixell Guipúzcoa, amb destinació a l’Havana, fins que al 1876, ja refet de la malaltia, s’instal·là al palau del marquès de Comillas, a la rambla de Barcelona. L’any 1877 va guanyar els Jocs Florals amb l’extens poema L’Atlàntida i el 1866 emprengué un viatge a Terra Santa que li produí una profunda impressió. De retorn a Barcelona, començà a caure en desgràcia per dues raons: d’una banda, practicà l’exorcisme, i de l’altra, multiplicà les donacions que feia als pobres com a almoiner del marquès de Comillas fins a l’extrem de carregar-se de deutes. Per ambdues raons, fou traslladat al santuari de la Gleva, a Osona
Però Verdaguer no pogué resistir l’aïllament i, al cap de dos anys i fent cas omís a les ordres del bisbat, tornà a Barcelona, on va practicar de nou exorcismes a la casa que l’acollí. Per aquesta raó fou suspès a divinis de les seves funcions com a capellà. En aquest moment va escriure els amargs poemes de Flors del calvari (1896) i els articles aplegats sota el títol En defensa pròpia (1895-1897). Silenciat pel poder, finalment li foren restituïdes les facultats eclesiàstiques i el 1902, ja malat, fou traslladat a Vil·la Joana (Vallvidrera), on morí. Personatge enormement popular, el seu enterrament fou un dels més multitudinaris mai celebrats a Barcelona.
Obres i poemes de Jacint Verdaguer
Verdaguer va ser un autor popular, en bona part, per la seva poesia lírica, com ho demostra el fet que molts dels seus poemes que escriví en aquest registre fossin musicats i convertits així en cançons enormement conegudes. S’hi tracten, sobretot, la temàtica mística i l’amor per la naturalesa, però sense oblidar el registre amorós i el patriòtic: per exemple, en un poema tan conegut com L’emigrant, escrit a l’època dels viatges a l’Havana amb el Gipúzcoa, s’hi expressa l’enyorança de la pròpia terra.
Però les seves obres més ambicioses són dos extensos poemes èpics: L’Atlàntida (1877) i Canigó (1885). El primer és una epopeia on la descoberta del continent americà es barreja amb elements mitològics; el segon, un dels grans clàssics de la literatura catalana de tots els temps, consisteix en una exaltació, de tall llegendari i clara influència romàntica, dels orígens cristians de Catalunya a l’edat mitjana. S’hi barregen alguns personatges històrics com Guifré el Pilós o l’abat Oliba amb nombrosos elements llegendaris i fantàstics. Si a l’Altàntida destaca la precisió del llenguatge geològic, Canigó suposa un cant d’amor a la geografia catalana.
Tot i que en menor grau, Verdaguer també és conegut per la seva obra en prosa, camp en el qual se’l pot considerar, com en poesia, el millor autor català del segle XIX: rondalles, discursos o articles en donen testimoni.
Poemes de Jacint Verdaguer
A continuació presentem una tria dels poemes més rellevants de Jacint Verdaguer: