A un rossinyol de Vallvidrera
Romancet dedicat a mos amics Don Antoni Rubio i Don Lluís Carles Viada
Rossinyol, bon rossinyol,
he sentida la teva arpa,
l’he sentida un dematí
de Vallvidrera a Valldaura,
fent rodolar-hi tos cants
com perles dintre de l’aigua:
cantaves l’amor a Déu,
l’enyorament de la pàtria,
los misteris de la nit,
les llums de la matinada,
ton amor entre les flors,
ton niuet entre les branques,
ta mainadeta que viu
de cançons i de becada.
Trobador del mes de maig,
rossinyol refila i canta,
mes no deixes eixos cims
per los vergers de la plana;
no hi vingues a la ciutat
que hi una gent molt ingrata:
diu que estima als aucellets
diu que en son cor los regala,
mes als que canten millor
los posa dintre la gàbia.
Comentari A un Rossinyol de Vallvidrera
Jacint Verdaguer escrivia aquests versos a l’última etapa de la seva vida: un moment de penúria econòmica, de crítiques de part d’alguns barcelonins i de profundes reflexions interiors. Aquest poema, dedicat a un Rossinyol de Vallvidrera no deixa de ser una expressió poètica més d’aquesta situació, tal com podem veure-ho també en el poema A un detractor.
Anàlisi
El poema s’inicia amb la presentació d’un rossinyol. La simbologia del rossinyol és àmplia, encara que a nosaltres només ens interessa fixar-nos en una de les seves característiques: és l’ocell cantaire per excel·lència. La composició d’aquests versos es fa amb una Renaixença ja quasi finalitzada que deixava pas al catalanisme polític i literari. No obstant això, cal parar atenció al bagatge literari de l’autor i de la societat catalana que tenia com a referents literaris als trobadors medievals. Exemple d’això n’és la publicació de Els trobadors nous (Antoni de Bofarull, 1858) i més encara Els trobadors moderns (1859).
L’ocell cantaire es relaciona amb els cants dels trobadors i en aquest poema es fa una clara comparació entre tots dos. El rossinyol és descrit per la veu poètica com un ocell que toca una arpa, símbol dels trobadors i dels Jocs Florals. Seguidament, se citen els principals temes que s’han versat en al llarg de la Renaixença: Deu, Pàtria i Amor; Fides, Patria et Amor tal com diria el rètol del certamen poètic de 1859.
Una vegada s’ha presentat el rossinyol com un dels millors cantaires del món animal i natural, la veu poètica que el veu i l’escolta decideix dirigir-se a ell amb una advertència: Que es quedi a la muntanya i no vagi a la ciutat perquè, com han fet amb ell, l’han tancat en una gàbia.