Biografia de Marià Aguiló
Marià Aguiló fou el fill major d’una família benestant, comença a interessar-se per la cultura catalana des que era ben petit ajuntant i copiant a mà gloses, romanços i cançons populars, una feina que no a deixar de fer mai. Alhora, Marià Aguiló va treballar la llengua des d’una besant més artística com a escriptor publicant l’any 1842 el poema l’Almacén de Frutos Literarios escrit en llengua castellana.
L’any 1844 es trasllada a Barcelona per cursar la carrera de dret i va entrar en contacte amb els intel·lectuals de l’època, d’entre els que destaca la figura de Joaquim Ruibió i Ors i Pau Piferrer, però també en va conèixer d’altres amb qui formava la vessant conservadora de la Renaixença. L’any 1852 però, va traslladar-se a Madrid i hi residí durant un any dedicant-se a la recerca de manuscrits catalans fet que li va donar la idea de començar la seva monumental obra: Bibliografia catalana, que va ser premiada a Madrid i es publica pòstumament amb el títol de Catálogo de las obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860.
Marià Aguiló fou un dels promotors i mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona des de 1862 fins l’any 1883 guanyant la Flor natural (premi atorgat al primer premi de temàtica amorosa) i va ser proclamat Mestre en Gai Saber l’any 1866. Alhora, va presidir aquest certamen poètic durant la celebració dels jocs els anys 1867 i el 1888. L’any 1890, amb l’empenta dels ideals renaixentistes, va recuperar i publicar un volum del Romancer popular de terra catalana i també entrà com a membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Francesch Matheu en publicà les Poesies Completes (1925), en tres volums, a «La Il·lustració Catalana», una mostra prou significativa, però incompleta, de la qual destaquen el Llibre de la mort i Focs Follets. És una poesia que tracta sobretot els temes de la pàtria, l’amor i la mort, basada en la síntesi de patrons mètrics tradicionals -versos heptasíl·labs, romanç- i alguns trets característics de l’estètica romàntica -deguts a la influència de Walter Scott- i que s’expressa en una llengua equilibrada, barreja del parlar viu i de les tendències arcaïtzants i medievalitzants. El seu profund coneixement de la literatura tradicional, dels clàssics catalans i de la llengua viva i dialectal el dotà d’uns coneixements lingüístics sòlids i fonamentats i d’uns criteris coherents i no sempre ben rebuts, que tendien a la fixació i a la depuració de l’idioma. En aquest sentit, Aguiló i la seva obra són sens dubte el precedent més valuós i destacat de figures com Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra.