Tinc indòmit l’ideal:
ni sóc clàssic ni romàntic.
Cant en llengua maternal,
desitjós que sia el càntic
veritable i natural.
D’infant, la llengua del Laci
m’ensenyava un reverend
a cops de Gazophilaci,
i abans que encetés Horaci
n’esbucaren el convent.
Ma gramàtica llatina
s’esfondrà en tanta ruïna,
i entrí a la universitat
al so d’himnes de Cristina
i visca la llibertat!
L’estudi em féu poc profit.
Als primers fulls del compendi
del curs a què estava inscrit,
esclatà ab sobtós incendi
l’amor primera en mon pit.
Sens prou lluc, mestre ni guia,
sentint fiblar les passions,
volguí dir el que sentia,
i cerquí en la pagesia
la faiçó de mes cançons.
Una Musa casolana
festegí lluny del Parnàs,
que avinent, humil i plana,
canta ab lira catalana,
de què els savis no en fan cas.
Per ma pàtria me sap greu,
al puntejar-ne eixa lira,
l’humilitat de ma veu;
mes l’alt enginy Déu l’inspira,
i a mi em manca eix do de Déu.
Perdona, llengua volguda,
l’ardiment ab què t’escric.
Ja que el geni no m’ajuda,
per fer-te arreu coneguda
l’amor propi et sacrific.
Deixeble dels glossadors
mallorquins, que sens receptes
canten sa fe i sos amors,
confés que no sé els preceptes
que inclou l’art dels trobadors.
Desconec la gentil forma
que estrafà l’or cisellat;
mon cant al poble es conforma,
i, com ell, cerca per norma
l’esperit de veritat.
Per ço llig sempre en lo llibre
del cor, que no sap mentir,
i escolt què em diu cada fibra
quan de dol o plaer vibra,
per poder-lo traduir.
Així em va dictar l’Amor
mos esplais de fadrinatge
ab paraules de l’avior…
Si menysprees ton llenguatge,
tanca el llibre ací, lector.