Els trobadors medievals

Quan apareixen els trobadors?

Els trobadors van aparèixer a finals del segle XI al sud de França i al nord de l’actual Catalunya. El primer trobador de qui es té notícia és Guillem IX d’Aquitània (1071-1127). La màxima esplendor d’aquest fenomen cultural va donar-se entre el segle XII i XIII entre la zona nord de l’actual Catalunya i l’Occitània, encara que va tenir una grandíssima influència arreu d’Europa. 

Poesia trobadoresca, trobador, cantant, joglar, medieval

Què vol dir el mot trobador?

L’etimologia del mot “trobador” la podem localitzar al diccionari llatí: “trobar”, que vol dir “inventar literàriament” o “crear literàriament”.

Quina diferència hi ha entre un trobador i un poeta?

És important fer una distinció entre tots dos personatges perquè podríem cometre un gran error si no la féssim. En primer lloc, el trobador era un home de la cort, un enamorat que escrivia en llengua vernacle unes poesies pensades per ser cantades, per aquesta raó li deien “cançons”. En canvi, el poeta, era un home de cort, principalment de l’àmbit religiós, que escrivia en llengua culta, principalment en llatí

Diferència entre trobador i joglar?

El trobador era el gran artífex de la poesia trobadoresca. Ell se n’encarregava de redactar les poesies i de musicar-les per extreure’n, finalment, la cançó per la seva estimada. Aquesta dama, també coneguda com a midons (el meu senyor, meus dominus) acostumava a estar casada amb un home de la cort la qual cosa ho convertia en un amor impossible que no es podia satisfer, moralment parlant. 

El trobador, doncs, escrivia la lletra i la música de la cançó i també la cantava, però no sempre. De vegades, enviava el joglar perquè la cantés davant de la midons o, si més no, a la cort davant d’altres cortesans. Amb el temps, cada cort tindria un joglar que cantaria les més belles cançons d’amor. 

Quines classes de trobadors van existir?

De trobadors en podríem trobar quatre tipus, a cada qual més controvertit. 

  1. El Fenhedor (tímid) era aquell trobador que s’enamorava d’una dama però no tenia el valor de confessar l’estima personalment i enviava un joglar en el seu lloc. 
  2. El Pregador (suplicant) era aquell trobador que demanava a la estimada una mostra del seu amor com podia ser un mocador o una peça de roba interior. 
  3. El Entendor (tolerat) era aquell trobador que havia rebut una mostra de l’amor de la seva estimada i mantenia una relació distant pròpia de la cort.
  4. El Drutz (brut) era aquell trobador que traspassava els límits de l’amor cortès i mantenia una relació més estreta fins al punt de provocar l’infidelitat entre la seva dama i el seu senyor.

Història de la poesia trobadoresca

Amb el naixement de la poesia trobadoresca a finals del segle XI assistim a un fenomen cultural insòlit i de capital importància per a tota la posteritat literària europea: l’aparició d’una poesia culta en llengua vulgar. Amb anterioritat al primer trobador d’obra conservada (Guilhem de Peitieu), ja hi havia poesia culta, però era escrita en llatí i conreada principalment per monjos i clergues. També hem de suposar, perquè en tenim notícia però no ens ha pervingut, l’existència d’una poesia en llengua vulgar. Es tractava d’una poesia popular, de cançons que acompanyaven els camperols mentre feinejaven els camps o guardaven el bestiar, o celebraven les festes com les que tenien lloc a l’entrada de la primavera. 

llengües romàniques, trobadors, occità

Les llengües romàniques eren el vehicle d’expressió del poble, de la gent comuna, d’aquells que no eren dignes de cap protagonisme històric ni cultural. Per la qual cosa, l’encreuament sorprenent entre un vehicle lingüístic poc preuat (la llengua romànica) i un mitjà d’expressió elevat (la poesia culta) suposa una gran revolució:

  • Dignifica la llengua vernacle
  • Permet als laics accedir a la cultura
  • Amplia els horitzons de l’escriptura cap a un públic més variopint
  • Trenca definitivament la dicotomia clergue-culte / laic-inculte

L’aparició de les llengües romàniques

va escurçar les distàncies entre les diferents classes socials i va apropar a la cultura i a l’alfabetització a un major nombre de persones. A més a més, va possibilitar tractar la llengua com a eina cultural digna.

El destí de la poesia trobadoresca és desaparèixer un cop ha estat consumida a la cort. Quan d’una poesia se’n perd la memòria perquè ja no agrada o no està de moda, aquesta cau en l’oblit més pregon. Si n’hem conservat un bon tou (més de 2.500 que pertanyen a uns 350 trobadors coneguts) es deu a un fenomen específic però atzarós: Alguns amants del segle XIII i XIV van proposar-se l’empresa de recollir-la i copiar-la en cançoners.

Una gran herència dels trobadors a la poesia europea és l’associació entre la lírica i amor, fins al punt de sentir qui diu que “l’amor es va inventar en el segle XII”. Els trobadors entenen l’activitat poètica com un art de la creativitat lingüística, que és inventiu i artesanal alhora. Per dir-ho en termes moderns, descobreixen la capacitat de la llengua poètica per crear realitats inexistents, com del no-res es pot arribar a forjar un món si el poeta passa la llima i el ribot per les paraules. I aquesta operació que va del buit més absolut a la plenitud poètica l’assimilen al desig amorós. El jo amant anhelant, mogut sempre per un desig insatisfet, que cerca la correspondència amorosa però que serà ara i adés frustrat en el seu objectiu, desesperat d’obtenir la recompensa de la dama, esdevé el subjecte líric per excel·lència, perquè únicament allà on l’amant fracassa pot néixer el poeta que en canta la infelicitat. 

Des dels trobadors, poesia i amor són indissolubles. La història de la poesia europea és també la història d’una recerca i investigació sobre l’amor perquè són els trobadors els que troben en l’inici de la poesia lírica europea en llengua vernacle i en aquest punt trobem un petit problema. Els primers, per força, obren camí als que els segueixen i per aquesta raó van haver de formalitzar un llenguatge d’amor a partir de les estructures socials conegudes en aquell moment: les estructures feudals i cavalleresques

El jo amant esdevingué un vassall i la dama una midons, literalment “el meu senyor”, sempre casada i d’un estament social superior a l’amant, a fi que la relació entre tots dos fos un impossible i, així, fer néixer la infelicitat amatòria necessària al cant, però també el joc, amorós i lingüístic. Paral·lelament, l’amor s’empeltà d’un ideal ètic (la cortesia), que es configurava amb valors del feudalisme (servei, fidelitat, coratge, generositat, recompensa, etc.).

amor cortès, trobadors, midons, joglar

La poesia trobadoresca projectava vers l’universal (el drama amorós) uns valors de convivència i sociabilitat que eren exclusius d’un grup social (els feudals). I això, evidentment, havia de tenir una data de caducitat. A la poesia catalana, el canvi arribarà amb Ausiàs March: l’amant deixarà de ser un vassall que espera recompensa pel servei prestat i passarà a ser senzillament un home. 

Catalunya va participar ben d’hora en el fenomen trobadoresc, que havia nascut pròpiament en terres d’Occitània. Des del matrimoni de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença (1113), aquest important territori occità (Provença) s’incorporava al tronc familiar dels comtes de Barcelona. Durant el regnat d’Alfons I (1162-1196), en particular, es va dur a terme una política d’expansió catalana vers Occitània que va portar molts dels territoris de més enllà de les Corberes a passar sota el vassallatge de Catalunya i Aragó. Per això, al costat dels trobadors catalans com ara Berenguer de Palol, Guillem de Berguedà, Ponç de Guàrdia, Guillem de Cabestany… veiem els més importants trobadors occitans visitant les corts catalanes, tant la cort reial com la d’altres senyors feudals.

Cerverí de Girona, ja a la segona meitat del segle XIII, és el trobador català més important, per l’extensió i diversitat de la seva producció i per les innovacions que hi acull: la voluntat de reflexió metaliterària, la predilecció per gèneres i formes populars, la incorporació d’elements de la tradició francesa o galaicoportuguesa i per una clara inclinació pel tractament moralitzador de temes tradicionals. I, sobretot, per la influència que exerceix en la poesia catalana posterior. 

Isabel Grifoll