Literatura moderna catalana

La literatura de l’edat moderna

Renaixement

El Renaixement és un moviment cultural que inicien els humanistes italians al segle XIV, i que es difon per tot Europa durant els segles XV i XVI. Sota la influència decisiva de la cultura clàssica, la visió renaixentista de la vida desplaça la primacia medieval de Deu (teocentrisme) i centra l’interès en l’ésser humà (antropocentrisme): l’home esdevé guia del seu propi destí, dominador de la natura i model de la creació artística. Pràctic i optimista, l’home renaixentista busca una explicació racional de les coses: el mètode científic revoluciona la concepció de l’univers i possibilita els descobriments geogràfics. L’art i la literatura s’inspiren en els models clàssics buscant una bellesa basada en l’harmonia i l’equilibri. 

Barroc

El Barroc, moviment artístic i literari que sorgeix al final del segle XVI i que dura tot el segle XVII, implica una ruptura amb les idees del Renaixement. La reacció de l’Església catòlica contra la reforma protestant va comportar un retorn a la superstició religiosa que va posar fi a l’optimisme racionalista. El Barroc es caracteritza pel pessimisme, per una actitud desenganyada davant la vida que contempla la mort com a única certesa. L’individualisme barroc es tenyeix d’angoixa, de desconfiança en les capacitats humanes. El gust pel contrast, per l’exageració i la desmesura, és un tret de l’art i la literatura barroca. 

Il·lustració i neoclassicisme

Al segle XVIII neix a França un nou moviment cultural, la Il·lustració o Enciclopedisme, que recupera l’esperit racionalista del Renaixement i el gust per la cultura clàssica. Aquest canvi és impulsat per la burgesia: aquesta s’imposa sobre l’aristocràcia en un procés que culminarà en la Revolució Francesa. Els il·lustrats defensen el predomini de la raó i la idea que tots els éssers humans són iguals (ciutadans). La llibertat, la lluita contra la injustícia, la fe en el progrés són valors que cal promoure a través de l’educació i la divulgació del saber. La literatura il·lustrada fuig dels gènreres de ficció es decanta per la prosa didàctica i filosòfica.

  • El neoclassicisme és el moviment artístic i literari que, sota la influència de la Il·lustració, trenca amb l’estètica barroca i promou un retorn al classicisme. L’art esdevé tema de reflexió filosòfica i, desvincultant-se de la cort i l’Església, es desenvolupa a les acadèmies. 

Literatura moderna catalana: característiques i autors

Context històric

Quan comença l’edat moderna?

L’edat moderna comprèn els segles XVI-XVIII, entre la caiguda de Constantinoble en mans turques (1453) o l’arribada dels europeus a Amèrica (1492), esdeveniments amb què la historiografia clausura l’edat mitjana, i la Revolució Francesa (1789), inici de l’època contemporània. 

En els temps moderns emergeix una nova concepció del món i de la vida, fruit dels valors de l’humanisme, que stiuen l’ésser humà com a centre de l’univers. Si la raó divina presedia els esquemes medievals, ara la persona s’afirma com a ésser lliure: vol comprendre el món des de la raó i viure’l amb la plenitud dels sentits. 

Un conjunt de canvis afavoreixen el canvi de paradigma:

En l’àmbit socioeconòmic, la rígida societat estamental de l’edat mitjana, dividida entre privilegiats (noblesa i alt clergat) i no privilegiats (pagesos, artesans, baix clergat) es desdibuixa amb l’afirmació de la nova classe social que apareix a les ciutats, la burgesia. Els grans descobriments geogràfics li obriran nous mercats.

En el marc català, l’economia catalana entra en crisi a causa d’un conjunt de factors: el desplaçament dels mercats del Mediterrani a l’Atlàntic, arran de la conquesta i colonització d’Amèrica, el bandolerisme, que assolava les terres catalanes; l’expulsació dels moriscos (1609), les guerres contínues…

En l’àmbit polític la concentració de territoris substitueix el mosaic de regnes de l’edat mitjana i comencen a instaurar-se les monarquies absolutes.

En el marc català, la unió dinàstica de les corones de Castella i Aragó (1474), després del matrimoni dels Reis Catòlics, va comportar el trasllat de la cort reial a Castella. En un primer moment, aquesta unió no va comportar la pèrdua de les institucions de la Corona d’Aragó; però al llarg dels tres segles i sota diferents regnats, els territoris catalans aniran perdent posicions polítiques i Castella imposarà progressivament el seu poder. Aquest procés culminarà al segle XVIII amb Felip V i la promulgació dels decrets de Nova Planta (1716), que signicifarà la pèrdua de totes les institucions catalanes i la prohibició de l’ús del català en tot l’àmbit polític i jurídic.

En l’àmbit religiós, l’expansió del protestantisme i altres formes de cristianisme provoca la Reforma Catòlica, resposta del catolicisme a qualsevol desviació de la norma dictada per la Inquisició, que fou diferent a tots els indrets europeus. 

En l’àmbit cultural, l’edat moderna esdevé una època de grans avenços científics: invents importants com la pólvora, la brúixola, la màquina de vapor, canviaran a poc a poc la fesomia del nou món. A mitjan segle XV, la tecnologia havia «democratitzat» la lectura gràcies a la impremta i les universitats, cosa que posava el coneixement a l’abast d’un públic ampli. 

En l’àmbit artístic i literari, es produeixen tres grans moviments artístics: el Renaixement, Barroc i la Il·lustració. Per veure’n millor la continuïtat, l’eix cronològic els presenta juntament amb els antecedents: l’humanisme i el Renaixement italià, assimilats després a Europa. Hi consta, a més, el moviment preromàntic, que a l’últim terç de segle XVIII, preludia la irrupció del Romanticisme. 

 

Què és la decadència catalana?

El terme decadència fa referència al moment en què la literatura catalana decau després de l’esplendor trobadoresc; aquest període abasta des de Joan Roís de Corella (1497) fins a l’inici de la Renaixença i rep aquest nom (decadència) per la disminució qualitativa i quantitativa de la producció d’obres literàries en català. La crítica actual, però, el qüestiona. 

La castellanització

Des del punt de vista lingüístic, el trasllat de la cort genera una situació sociolingüística nova: tota la literatura culta, en aquell moment, es produïa a l’empara de la cort. Part de la noblesa catalana s’instal·la a Castella i es castellanitza (aristocràcia i burgesia llegeixen en castellà, ara), amb la qual cosa nombrosos escriptors abandonen el català. Mirem dos exemples:

  • Joan Boscà (1490-1542), l’introductor del sonet (una forma poètica d’origen italià) en la literatura hispànica, és un poeta renaixentista català d’expressió castellana.
  • Antoni de Capmany (1742-1813), la gran figura de la Il·lustració catalana, no considera el català una llengua moderna de cultura i escriu sempre en castellà.

Alguns es bilingüitzen, com Pere Serafí, el millor poeta del Renaixement català o Joan Timoneda, escriptor i editor valencià. 

Justament, «la gran originalitat» de Francesc Vicent Garcia, l’autor clau de la poesia en aquests tres-cents anys, es troba en el fet de no haver escrit mai en castellà.  I destaca que darrere seu aparegui al Principat un bon nombre de poetes que renuncia a participar directament en la literatura castellana.