Els tòpics literaris i universals
La tradició literarària d’Occident s’inicia a l’antiguitat clàssica. La literatura grega i romana van establit uns models que mai no han deixat d’influir en els escriptors posteriors: això s’anomena literatura clàssica. Als grecs i romans hem d’atribuir la creació dels principals temes i motius de la nostra tradició literària. Alguns d’aquests motius han estat tan utilitzats, que han esdevingut fórmules tipificades: són els tòpics literaris, sovint designats amb una expressió llatina.
Iniciarem aquest resum de tòpics literaris amb aquells que fan referència a la vida, el pas del temps i la mort.
Tòpics sobre la vida, el pas del temps i la mort
La vida com un riu, en moviment i transformació continus.
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
[…] i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar –la nostra pàtria antiga-.
Màrius Torres
L’home viatger, la vida vista com un viatge sense retorn que aporta saviesa.
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
Has de pregar que el camí sigui llarg,
Ple d’aventures, ple de coneixences.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
I que ja siguis vell quan fondegis l’illa,
Ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí.
Konstantindos Kavafis
El temps fuig de forma implacable i tot ho destrueix.
Fugen volant les hores,
I en globus cristal·lins
La pols que cau desperta
A la que està dormint.
Francesc Fontanella
On són, què se n’ha fet?; tòpic plantejat en forma de preguntes retòriques que interroguen sobre el destí de persones que ja han mort: només en queda el record.
Doncs, què n’heu fet, oh valls!, de l’asceteri,
Escola de l’amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
Que, com un cos sens ànima, estàs trist?
Jacint Verdaguer
Aprofita el moment, agafa’l; és una invitació a gaudir el present, perquè res ens assegura un demà.
Deixa’t besar i si et quedava enyor
Besa de nou, que la vida és comptada.
Joan Salvat-Papasseit
La vida com un somni o com un teatre, metàfores d’èxit en la literatura barroca.
Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.
Lluis Llach
El real, doncs, què és? Puix que a ple sol
Vaig per canals obscurs; i entre la gent,
En vast desert, perdut. El fadrí mol
Sens gra ni boll, i la passa indolent.
Oberts, els ulls són buits; i on va, què vol,
Ni el cuitós sap. I oposem cor i ment!
J.V. FOIX
Estat de melanconia i tedi que provoca la manca de sentit de la vida. Motiu establert pels romàntics i Baudelaire.
Quan el cel baix, feixuc, pesa com una tapa,
Sobre el cor que gemega turmentat pels neguits,
I quan l’horitzó que el cercle enter engrapa
Ens vessa un dia negre molt més trist que les nits.
Charles Baudelaire “Spleen” Les flors del mal
L’edat d’or; com l’Arcàdia o el Paradís perdut, expressa l’enyor d’un passat millor.
Som teixidors que sargim les robes d’un vell ordre.
No hi ha res més i, en el costum, imitem
Les arts i els llibres dels antics mestres.
Però ho sabem: avui no hi ha ningú
Comparable a Praxíteles, Aristòtil o Arquímedes.
Francesc Parcerisas
Daurat punt mig, elogi de la vida sense excessos, amb només el necessari. És, en part, una lloança a la vida quotidiana.
Tots los extrems són mals, com és riquesa
I pobretat en son extrem cascuna.
Pere Serafí
La mort igualatoria, que no fa distincions socials, és igual per a tots.
Heus-los aquí: el cèsar conqueridor de terres,
El lictor amb el feix que el dignifica,
El cònsol togat, el soldat sorrut, l’esclau africà.
Tots dormen per igual
Sota aquest son distant i imprevisible
Amb què l’agulla del temps ens traspassa.
Francesc Parcerisas
Recorda que moriràs, caràcter alliçonador de la mort perquè ens recorda la fragilitat de l’ésser humà.
No em raca, Senyor, la vida,
Perquè l’espero millor:
On és per estimular-me
La memòria de la mort?
No em dol l’aplauso, les glòries,
La pompa ni l’esplendor;
Perquè en fum esta vil flama
A últimament se resol.
Francesc. V. Garcia
Agafa les roses, noia. És una variant del tòpic Carpe Diem dedicat a la joventut de les noies a qui se les anima a aprofitar-la.
Heus aquí un ram que adés la meva mà
Us ha triat de les flors espellides.
Si no haguessin estat avui collides,
En terra les hauríeu vist demà.
Això us sigui un avís cert i exemplar;
Car les vostres belleses, bo i florides,
En molt poc temps cauran totes marcides
I, com les flors, de sobte han de finar.
Pierre Ronsard
Vanitat de vanitats; caràcter il·lusori de la vida humana que ens fa creure que tot té un sentit però que no és més que una vanitat que comporta sofriment.
És un malson tenir sempre al calaix,
Tocant a mà, desada, l’ampolleta
De cianur per si m’urgís d’usar-lo,
Davant l’absurditat de l’univers
O bé de l’home, inútil preguntaire
Dins l’ordre imaginat pel demiürg.
Aturada la sang, ja no caldria
Tancar i obrir cap altre cop la porta
Corcada ni tampoc encendre foc,
Que l’estofat de la vida té mal gust,
Ni fer-me el llit, ni res.
Joan Vinyoli
Cada dia morim; la vida no és cap altra cosa que un camí cap a la mort.
La vida sencera de l’home no és altra cosa que un camí cap a la mort.
Sèneca.
Tòpics literaris sobre l’amor
La ferida de l’amor, dolorosa i dolça alhora.
Beneït sia el jorn, el mes, l’anyada,
L’estació i el temps, l’hora i l’instant,
El bell paratge, el lloc on era quan
De dos ulls bells fui pres en la llaçada.
I beneït l’afany, dolça abrivada,
Nascuda quan l’Amor m’anà lligant,
I l’arc i les sagetes, esqueixant
Mon cor, i la ferida mal tancada.
Francesco Petrarca
La bogeria de l’amor, que també s’ha comparat amb una malaltia.
Quan et miro un instant, ja no m’és possible
Dir ni una paraula,
Sinó que la llengua se’m trava
I prest un foc subtil em recorre la pell, amb els
Ulls no veig res
I em ressonen les orelles,
Una suor freda em banya, i un tremolor
Em pren tota; estic més verda que l’herba
I em sento que estic a punt
De morir.
SAFO
La flama de l’amor que crema per dintre.
Amor, senyor de l’ampla monarquia
Que publica el clavell i el foc proclama
En l’ardor de la galta i en la flama
De l’exaltació que l’aire cria.
Rosselló-Pòrcel
La guerra de l’amor és un tòpic que entén l’amor com una conquesta. Els poemes i texts que es deriven d’aquest tòpic són habitualment de caire bèl·lic.
L’amor és una mena de milícia; aparteu-vos, covards! Tals estendards no s’han de confiar a homes apocats. La nit, el mal temps, llargs camins i cruels sofriments, tota classe de fatigues tenen cabuda en aquesta caserna plaent.
OVIDI, Art amatòria
El pacte d’amor, és un jurament de fidelitat entre els amants que converteix l’enamorat en un servidor de l’estimada. És un tòpic molt freqüent de la poesia trobadoresca.
Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
Quan les més gents festegen prop los focs,
E pusc haver ab ells los propis jocs,
Vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
Servint senyor qui jamés fon vassall
Ne’l venc esment de fer mai homenatge.
Ausiàs Marc
Dona de naturalesa angèlica, motiu creat pels poetes italians stilnovistes.
Per ço passa Beatriu al davant nostre
Dolça i humil, ornada de virtuts,
I els ulls no gosen esguardar el seu rostre,
I els llavis resten de temença muts.
Passa Beatriu de claredat vestida,
Deixant com rastre un divinal perfum.
La flaire de son pas no s’ha esvaïda;
I sis centúries no han esvaït sa llum.
Guillem-August Tell i Lafont
La descripció de la noia habitualment estereotipada amb els costums de l’época.
Car [Tirant] estava admirat dels seus cabells, qui de rossor resplendien com si fossin madeixes d’or; més esta admirat dels ulls, que parien dues esteles redones relluints com a pedres precioses; lo seu nas era prim i afilat e no massa gran ni poc segons la llindesa de la cara, que era d’extrema blancor de roses ab lliris mesclada; los llavis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e espesses que parien de crestall.
Joanot Martorell, Tirant lo Blanc
Odio i estimo; és la confusió de l’amor ambigu entre dos oposats.
El mal no em plau i sovint me’l procuro,
Estimo sense amor i no crec el que sé,
Sembla que somiï tot el que veig prop del rostre,
M’odio a mi mateix i per a un altre vull gran bé,
Parlant callo i sento sense oir,
El sí veig com un no, el ver em sembla fals,
I menjo sense fam, i em grato sens picor,
I sense mans toco, i del seny en faig follia.
Jordi de Sant Jordi
Tòpics sobre la natura
Lloc agradable o idíl·lic. Model de paisatge establert pel poeta llatí Virgili: un prat assolellat, creuat per un riu d’aigües clares.
Cant lo gentil fo en lo gran boscatge e viu les riberes e les fonts e los prats e que en los arbres foren aucells de diverses linatges qui cantaven molt douçament, e sots los arbres hi havia cabirols, cervos, gatseles, lebres, conills e moltes d’altres bísties qui eren molt plasents a veer, e que los arbres eren molt carregats de flors e de fruits de diverses maneres d’on eixia molt plasent odor, se volc consolar e alegrar en ço que veia e oia e odorava.
RAMON LLULL
Feliç aquell. Inici d’un poema d’Horaci que exalça la vida en contacte amb la natura, lluny dels negocis, de la guerra, de les preocupacions…
Tenir una casa còmoda, ben pulcra i endreçada,
Un jardí perfumat, amb tanys de bona arrel,
I fruita i vi excel·lent calma no gaires criatures,
I, en repòs entranyable, una muller fidel.
No tenir deutes, ni amor, ni procés, ni topades,
Ni embolics familiars en partir-se els diners,
Ni confiar en promeses de gent encimbellada,
Conduir els propòsits segons un just model.
Viure amb simplicitat i sense ambició,
No afectar-se d’escrúpols en la devoció,
Domar les passions salvant-ne el desvari,
Conservar l’esperit lliure i l’intel·lecte fort,
Cultivar les flors noves i, al vesore, dir el Rosari.
Feliç aquell que espera tan dolçament la mort.
CRISTOPHE PLANTIN
Menyspreu del món, de la vida mundana.
Apareix a l’edat moderna, quan els descobriments geogràfics possibiliten el contacte amb les civilitzacions indígenes d’altres continents. Un bon exemple el trobem a Terra Baixa d’Àngel Guimerà.
Hem anat unes quantes vegades, el meu segon i jo, a passejar per l’interior de l’illa. Em sentia transportat al jardí de l’Edèn; recorríem una plana de gespa, plena de bells arbres fruiters i creuada per rierols que mantenen una frescor deliciosa… Un poble nombrós gaudeix allà dels tresors que la Natura hi aboca en abundància. Trobàvem grups d’homes i dones asseguts a l’ombra dels vergers; tots ens saludaven amistosament; pertot arreu vèiem regnar lhospitalitat, repòs, dolça alegria i totes les aparences de la joia.
Louis-Antoine de Bougainville.