La llengua i la realitat
La llengua és un vehicle d’accés a la realitat, això és, dibuixa amb les paraules allò que volem representar al receptor, i ho fa de dues maneres diferents: de manera denotativa i de manera connotativa.
La denotació
Diem que el llenguatge denota quan fa referència explícita a allò del que es vol parlar o representar. Denotar alguna cosa vol dir senyalar-ho i, per aquesta raó, podem dir que el llenguatge busca representar la realitat a través de les paraules.
Exemple de denotació
L’Albert i en Joan caminaven per la sabana a les dotze del migdia quan, de sobte, un lleó va sortir d’entre les herbes i va sorprendre l’Albert. Aquest, en veure que el Joan no se n’havia assabentat de la presència del felí va esclatar a cridar.
—Un lleóóó!!!
La denotació és el parlar objectiu i el lèxic que anuncia —és a dir, les paraules que expressa— les recull el diccionari de cada llengua. En Joan, quan escolta el crit del seu amic, no esperava trobar-se amb un mussol o un caçador, sinó amb un lleó.
La connotació
Una forma diferent d’expressar la realitat és a través de la connotació de les paraules. Aquesta forma d’expressar no busca expressar de forma directa la realitat, sinó que l’expressa de manera subjectiva i, per tant, dependrà dels interlocutors que l’intercanvi d’informació i la comunicació sigui eficaç. En aquest sentit, la cultura i l’educació de les persones entren en joc i els intercanvis culturals poden portar a confusió.
Un exemple d’això podria ser la paloma de la pau, una expressió que s’entén perfectament a occident però que en cultures asiàtiques podria no tenir cap mena de significat. També formen part del llenguatge connotatiu les expressions locals o els refranys de cada indret. Tanmateix, les referències pictòriques o literàries poden no tenir cap sentit a altres llocs.
Exemples de llenguatge connotatiu
Qualsevol mena de poema podria tractar-se com un llenguatge connotatiu creat pel mateix autor. De fet, moltes cançons i poemes només són interpretables pel mateix autor en tant que és l’únic que coneix les referències perquè podrien ser merament personals. D’altra banda, tenim alguns exemples que podrien ser interessants:
- Fer un pensament (marxar).
- El viatge va ser una Odissea (llarg i convuls).
- Quina creu! (Quin patiment).
- Les seves dents són com dues perles (metàfora, les dents són blanques).