Definició de llengua
L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) defineix llengua (del llatí lingua) com un «sistema de signes orals, reflectit sovint en un codi escrit, que serveix bàsicament per a la comunicació». Aquesta definició que ens ofereix l’IEC, doncs, entén la llengua com una confluència entre el llenguatge i la difusió d’una idea o concepte, això és, el «sistema de signes orals» i «la comunicació».
L’encarregat de l’estudi de la llengua és la lingüística, ciència encarregada de l’estudi i l’anàlisi d’aquesta com també encarregada de crear unes regles i principis que interactuen en el funcionament de la llengua que s’entén, com no pot ser d’altra manera, com un sistema ben articulat a través del quan poden donar-se els processos comunicatius. De fet, la llengua és entra dins dels processos comunicatius en tant que té una relació directa amb la realitat que ens permet senyalar-la de forma oral: taula, malalt o mort serien paraules que senyalen amb gran exactitud el que anuncien.
Les llengües es classifiquen de dues maneres:
- Llengües flexibles: Són aquelles que flexionen les seves paraules o mots segons la funció que tenen dins de l’oració (Llatí o alemany).
- Llengües inflexibles: Són aquelles en què les paraules no flexionen per la funció que tenen dins l’oració, encara que poden flexionar-se en nombre i gènere (català o anglès).
Criteris de classificació d’una llengua
Llengua mare i llengua germana
Podem considerar llengües aquelles que tenen una filiació o germanor amb altres per procés d’evolució. En aquest cas, hi hauria una llengua mare de la qual haurien sorgit noves llengües considerades «filles». Es considera que el conjunt de llengües que sorgeixen a partir d’una mateixa llengua mare són llengües germanes, com el conjunt de les llengües romàniques.
Llengua materna, nativa o natal
Hi ha una segona forma de classificar la llengua en funció a la proximitat que hi ha entre l’individu i aquesta llengua. Si la llengua que parla és, per exemple, el francès perquè es troba a França estaríem parlant d’una persona que té com a llengua materna, nativa o natal l’idioma francès. Es coneix d’aquesta manera perquè té una relació estreta amb la seva nativitat, és a dir, el lloc on ha nascut l’individu.
Aquesta mateixa persona podria ser que marxés a Anglaterra per estudiar i aprendre una segona llengua, la qual no es podrà considerar materna. No obstant això, aquest subjecte podria augmentar les competències lingüístiques d’aquesta segona llengua (l’anglès).
Si a la regió on neix el subjecte es parla més d’una llengua podríem considerar a l’individu que és bilingüe (dues llengües), trilingüe (tres llengües)…
Llengua viva o morta
S’estima que al món hi conviuen entre tres i set mil llengües diferents. La dificultat per a classificar una llengua és molt gran pel fet que cada regió o cultura consideri que és una llengua. S’entén, no obstant això, que una llengua viva és aquella que té un nombre de parlants que permeten que la llengua evolucioni i, per tant, creixi i es desenvolupi. Per contra, s’entén que una llengua està morta quan aquesta no pot créixer ni evolucionar perquè no té parlants o en té molt pocs.
Idiomes com el llatí o el grec es consideren llengües mortes encara que tinguin parlants i hi hagi gent que les entengui, ja que el nombre de parlants és molt petit i la llengua no té cap evolució ni lèxica ni gramatical. Alguns estudiosos prefereixen considerar-les llengües antigues per evitar conflictes dins la comunitat científica.