La poesia del segle XIV

Al segle XIV i fins als segle XV, la poesia catalana segueix el model poètic dels trobadors pel que fa als temes, les formes mètriques i a l’ús del provençal, que continua sent la llengua de la poesia. És en aquest moment que apareix Ausiàs March, però abans cal parar esment a la segona meitat del segle XIV on el corrent innovador de la lírica italiana comença a penetrar en la poesia catalana; contrastant amb la prosa, que de seguida imita a l’estil de l’humanisme. 

Influències del dolce stil nuovo a Catalunya

Des de finals del segle XIII i al llarg del segle XIV, la poesia italiana s’encarregava de renovar la lírica europea. Podem dir, certament, que la renova perquè la lírica italiana va agafar, d’alguna manera, l’estil poètic dels trobadors i la va transformar a un nou estil poètic que van batejar com a dolce stil nuovo

Donna angelicatta

A Florència, cuna d’aquest nou moviment poètic, també naixia l’humanisme que apuntava a temes moderns. El moviment es basa en una nova visió de l’amor i de la dona: la dona és vista com un àngel (donna angelicatta), que ennobleix la ment i fa de mitjancera entre Déu i el poeta. El poeta entra en el seu món interior per expressar els sentiments més profunds i opta per un estil amb rimes dolces, posant èmfasi en la musicalitat del vers. 

Dante Alighieri i Francesco Petrarca, els dos grans poetes italians del moment, espiritualitzen l’amor, que es torna absolutament platònic. Divinitzen la imatge de la dona, descrita com una criatura celestial, una missatgera del cel, perquè es considera la bellesa femenina un reflex de la perfecció de Déu. Ben mirat, les enamorades dels poetes porten un nom que ja les vincula a l’àmbit sagrat. 

PoetaEstimadaSimbolisme del nom
DanteBeatriuBeatriu, conté en nom “beat”, sinònim de sant.
PetrarcaLauraLaura remet a “lauro”, el llorer. Planta que simbolitza la immortalitat, facultat pròpia de Déu. Conté el joc de paraules “Laura” i “l’aura”, basat en una homofonia.

Aquesta donna angelicatta substitueix el tòpic trobadoresca de la belle dame sans merci (la bella dama sense pietat), cruel i distant. La fin’amors solia escenificar amors infeliços, insatisfets per culpa de la indiferència de la dama, que ignora els laments i les peticions de clemència amorosa de l’amant. Al sonet de Petrarca, veurem que la seva estimada Laura no s’ajusta al tòpic trobadoresc. 

Si enmig les altres dones, constantment,
torna l’amor en el bell rostre d’ella,
tant com tota altra m’apareix menys bella,
creix mon desig en l’enamorament.

I beneeixo el lloc, el temps i l’hora
en què els meus ulls tant alt varen mirar
I dic: —Cor meu, bé pots regraciar
que a tant d’honor fossis cridat devora.

D’ella et prové el dolcíssim pensament
el qual, seguint-lo, al Bé suprem t’atansa
tot menyspreant el que tothom voldria.

i d’ella reps la joia i l’ardiment
que cap al cel pel bon camí et son guia;
tant, que ja hi vaig tot ple d’esperança.

Fixe’m-nos en el segon vers del primer tercet on la dona acosta l’ànima del poeta a Déu. Precisament, per aquesta raó, estimar la dona vol dir també estimar Déu. La dona esdevé una presència suau i benigna, que infon goig i coratge al poeta per ascendir cap al cel pel bon camí

A pesar que de tant en tant hi ressoni alguna idea o motiu italià, poetes com Jaume i Pere March, Gilabert de Próixita, Andreu Febrer (traductor de la Divina Comèdia), Jordi de Sant Jordi continuen fidels als esquemes i formals dels trobadors i al provençal (més o menys catalanitzat segons l’autor) com a llengua poètica. Així, componen en una llengua híbrida de la qual és un bon exemple la “malmonjada”, una dansa anònima recollida al Cançonet de Ripoll, a mitjan segle XIV: 

Lassa, mays m’hagra valgut
que fos maridad
o cortès amich hagut
que can suy monjada.

Monjada fui, a mon dan,
pecat gran
han fayt, segons mon albir;
en mal dan
los meta Déus e·ls ayr.
Car si yo·u hagués saubut,
mas fuy un poch fada,
qui·m donàs tot Montagut
no ych fora entrada.

 

 

A l’estrofa inicial, una monja es queixa que l’hagin obligat a fer-se religiosa en lloc de casar-se o, fins i tot, de mantenir una relació adúltera amb un “cortès amich” (v.3).

En els sis primers versos de la segona estrofa, maleeix els que van forçar-la a prendre els hàbits i en els últims quatre insinua que van enredar-la aprofitant la seva ingenuïtat i que, coneixent com era la vida de monja, per res del món l’hagués acceptat.

Ausiàs March i la poesia italiana

Ausiàs March, característiques, poemes, biografia

Ausiàs March es considerat el millor poeta en català del segle XV. Nascut a Gandia, en el si d’una família de cavallers i poetes, va participar en la vida cavalleresca i cortesana de l’època. Coneixia perfectament la tradició trobadoresca i, fins i tot, la nova lírica italiana i va suposar una revolució a la poesia lírica catalana i europea.

Respecte a la tradició trobadoresca, March marca un punt d’inflexió. 

  • Substitueix l’occità dels nostres poetes precedents pel català lliure d’influència provençal.
  • Introdueix una sèrie d’innovacions poètiques: crea una poètica personal, molt original en el tractament de temes i assimila plenament les innovacions de la lírica europea.
  • Exhibeix una producció extensa on tracta temes de tota mena: cants de mort, cants morals, cants espirituals i cants d’amor.
  • Les temàtiques d’amor segueixen tenint algunes similituds amb la poesia trobadoresca: la desgràcia amorosa, el motiu de la indiferència de la dama…
  • La forma també segueix un esquema propi de les cançons: cobles i metres decasíl·labs (4+6).
  • També inclou alguns cants amb tornades com el cant nº LXVIII.

Alguna vegada s’ha qualificat Ausiàs March de trobadors retardat, considerant-lo un epígon del món trobadorsc, perquè hi presenta punts en comú. Malgrat les coincidències, els canvis respecte de la tradició són prou importants com per parlar de ruptura amb el model poètic provençal i, fins a ser punt, comparable amb els gran poetes europeus que el precediren a Itàlia.

Tres són llatins en l’alta poesia
que sens igual sostenen glòria i fama:
Homero es diu la u, que los grecs ama;
Virgil, par, segueix sa companyia.

I Ovidi tant amb ells ferm porfídia:
que d’alts secrets poètics tot s’inflama,
i d’aquests dos Itàlia se’n reclama,
que duraran mentre al món sia vida.

Tres són vulgars que per semblant manera
lo principat aporten dels poetes:
Petrarca i Dant, que Itàlia blasona;

Ausiàs March, que a Espanya tant prospera
nos ha mostrat per obres molt eletes
que, par amb ells, mereix portar corona.

Pere Serafí

Al cap de morir Ausiàs March ja havia assolit la categoria de clàssic en català. Pere Serafí, el poeta més destacat del nostre Renaixement, ja el considerava un dels més important d’Europa en aquest poema. 

L’obra poètica s’estructura en dos blocs ben clars: els quartets es dediquen als tres poetes de l’antiguitat grecollatina més il·lustres (Homer, Virgili i Ovidi); els tercets, als tres vulgars, o sigui, que escrivien en llengua romànica (Petrarca, Dante i Ausiàs March). Entre tots, configuren un rànquing universal de la poesia. Serafí situa els sis a la mateixa altura. 

Característiques poesia d’Ausiàs March

La renovació poètica de March es resumeix en tres aspectes:

  • La introspecció: March dissecciona al detall la psicologia de l’amant, el seu drama íntim: Els conflictes interiors que li genera l’amor que és dolorós i que viu trist i desesperançat.
  • El to expositiu: La poesia resulta discursiva, reflexiva, perquè intenta explicar de manera ordenada, sitemàtica i racional la complexa naturalesa de l’enamorat. Es presenta a si mateix om un “mestre d’amor” i busca que el lector el cregui.
  • L’expressió contundent, aspra, eixuta, lluny de la musicalitat que buscava el dolce stil nuovo.

Per Ausiàs March, l’amor suposa una font de dolor. El poeta valencià parteix de la natura dual de l’ésser humà compost de matèria (carn, cos), i compost d’esperit (ànima). Dues forces que s’enfronten dins la conciència individual: d’una banda, l’ànima aspira a un amor platònic (“Jo us vull honesta”); de l’altra, el cos empeny cap a l’amor físic (“Jo us vull deshonesta”).

Llir entre cards d’Ausiàs March

Llir entre cards, ma voluntat se gira
tant, que jo us vull honesta i deshonesta.
sinó d’amor que solen practicar
los amadors amant comunament.

Tot i el propòsit d’estimar de forma pura, la pulsió sexual triomfa i se cedeix a la temptació sexual. “La carn vol carn. No s’hi pot contradir”, conclou March en un altre vers. Al contrari dels trobadors, no sols no hi ha lloances corteses sinó que tampoc espiritualitza la dona tot trencant amb la tradició medieval trobadoresca i dels stilnovisti

Així com cell qui·s veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
aniré pel món vostre ergull recitant.