Tu no saps la tirania
amb què tens mon esperit,
així de nit com de dia,
tant de dia com de nit.
Aquell callat homenatge
del meu sagrament d’amor,
m’és un feixuc esclavatge
de follia o de llangor.
El pensament que em comanda,
prop teu a tot hora em du;
de la mar a l’altra banda
vola per estar amb tu.
Per venjar-me aquest captiveri,
fa una estona al teu jardí
he arribat amb gran misteri,
fent cent llegües de camí.
Dins la glorieta dormies
asseguda amb dolç repòs;
l’assenyalador tenies
entre els fulls d’un llibre clos.
Recolzada a la murtrera
que besava els teus rulls,
t’he vista, i de part de darrera
he anat a tapar-te’ls ulls.
I així que t’ha tingut pressa
lo meu cor d’amor encès,
«endevina qui et besa»,
repetia a cada bes.
Quan ja n’he perdut el nombre
dels molts i molts que t’he dat,
t’has desperta… i com una ombra
de la teva vora m’he allunyat.
Oh! Què bella quan somreies
mirant-te’l llibre caigut
i arreglant-te’ls cabells deies:
«Quin so…! Quin somni he tingut!»
Deixant-te tota avergonyida,
he partit tot cobejós
de fer-ne una sola vida
de la vida de tots dos.