Pobre llibret, que guardes en tes fulles
els sentiments més fondos del meu cor,
com guarda d’un sant màrtir les despulles
el reliquiari d’or!
¡Pobre llibret, on cendres i paleses
ma ja apagada inspiració deixà,
com deixa en niu desert plomes despreses
l’aucell que s’envolà!
¡Pobre llibret que vas a mans estranyes,
com la mústia flor que el vent s’endú!
¡Qui sap, fill del meu seny i mes entranyes,
el que serà de tu!
Del meu matern parlar, que el món oblida,
¿seràs l’últim ressò, vuit i desfet,
o espurna que li dona foca de vida?
¡Qui ho sap, pobre llibret!