La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau

El poema La Pàtria d’Aribau acabarà convertint-se en un text fonamental, que recollirà inquietuds i projectes de la societat catalana del segle XIX. El poema ens permet apreciar com l’autor desenvolupa l’expressió d’un sentiment d’enyorança d’un paisatge i d’una llengua(i amb ella, d’una poesia, d’un passat gloriós, d’un món afectiu lligat a la infantesa, d’una actitud íntima i sincera…). 

I

A Déu siau, turóns, per sempre á Déu siau;
o serras desiguals, que allí en la patria mia
dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
per lo repos etrern, per lo color mes blau.

 A Déu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
guaytas per un forat la tomba del Jueu,
e al mitg del mar inmens, la mallorquilla nau.

II

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com coneixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo só de tos torrents
com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fats perseguidors
ja no conech ni sent com en millors vegadas:
axi d’arbre migrat á terras apartadas
son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

III

¿Qué val que m’haja tret una enganyosa sort
a veurer de mes prop las torres de Castella,
si l’cant dels trovadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generos recort?

En va á mon dels pais en als jo m’trasport,
eveig del Llobregat la platja serpentina;
que fora de cantar en llengua llemosina
no m’queda mes plaher, no tinch altre conort.

IV

Pláume encara parlar la llengua d’aquells sabis
que ompliren l’univers de llurs costums é lleys,
la llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l’ingrat que al sonar en sos llabis
per estranya regió l’accent natiu, no plora;
que al pensar en sos llars no s’consum ni s’anyora,
ni cull del mur sagrat las liras dels seus avis.

V

En llemosi soná lo meu primer vagit,
quant del mugró matern la dolça llet bebia;
en llemosi al Senyor pregaba cada dia,
e cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
en llemosi li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sab mentir, ni ment,
puix surten mas rahons del centre de mon pit.

VI

 Ix doncs per expressar l’afecte mes sagrat
que puga d’home en cor grabar la ma del cel,
o llengua á mos sentit mes dolça que la mel,
que m’tornas las virtuts de ma innocenta edat.

Ix, é crida pel món qué may mon cor ingrat
cessará de cantar de mon patró la gloria
e passia per ta veu son nom é sa memoria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Comentari a l’Oda la Pàtria

El poema d’Oda la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau fou publicat a la revista El Vapor l’any 1833 i es considera el tret de sortida de la Renaixença. De fet, Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) estava ben lluny de creure res de semblant, com ho demostra el motiu que el portà a escriure’l: felicitar el seu patró el dia de la seva onomàstica, tal com ens diu en els últims quatre versos, els menys interessants del poema. Per motius de feina, Aribau estava destinat a Madrid, des d’on envià el poema a la revista catalana. Hi expressà l’enyor per Catalunya —significativament anomenada «pàtria»—, tot evocant-ne i elogiant-ne, amb tocs emotius i una clara influència romàntica, el paisatge, la història i la llengua.

Estructura del poema

D’entrada, crida l’atenció l’estructura del poema pel que té de precisa i uniforme: sis estrofes de vuit versos alexandrins cadascuna, que rimen ABBAACCA, DEEDDFF, i així successivament. La rima, doncs, és encreuada i ens dona una pista important sobre la manera com Aribau organitza els continguts: cada quatre versos hi ha una unitat de sentit. Això demostra també en un detall aparentment tan innocu com la puntuació: trobem un punt exactament cada quatre versos. Cada estrofa es troba així dividida sempre en dues parts; però observem com, al mateix temps, totes tenen una clara unitat, tal com es demostra en el fet que la rima de cada primer vers es mantingui fins a l’últim.

Contingut i anàlisi de l’Oda la Pàtria

Pel que fa als continguts, també es troben repartits de manera molt uniforme. Les dues primeres estrofes se centren en l’enyorança del paisatge català. Observem les personificacions a què aquest és sotmès —«com guarda vigilant», que alhora és una comparació, «guaites per un forat», «ton superba front»—, així com la identificació, pròpia del romanticisme, entre el paisatge i la pròpia família per transmetre, doncs, la idea d’un sentiment profundament arrelat —«com la veu de ma mare o de mon fill los plors»—. Per això també, quan, al final de la segona estrofa, és el jo poètic mateix qui es compara amb un «arbre migrat a terres apartades» per destacar la impressió de desarrelament.

La tercera i quarta estrofes se centren, en canvi, en el passat històric i en la llengua. Pel que fa al primer aspecte, s’evoca en concret l’edat mitjana, cosa no gens estranya per dues raons: perquè va ser l’època d’esplendor de la «pàtria» i perquè el romanticisme va tenir, a tot Europa, una forta tendència a recuperar i mitificar aquesta etapa. Caldria aclarir el terme «llengua llemosina», que a partir del segle XVI es referí a la catalana en relació amb la regió nord-occitana de Llemotges i per una identificació errònia entre el català i l’occità. De fet, a mitjan segle XIX aquesta denominació ja es consideraria inadequada i es reivindicaria el nom de «català» per a la llengua dels Jocs Florals. Observem la connotació emotiva de la segona part de la quarta estrofa quan s’hi condemnen aquells que no ploren en sentir la pròpia llengua en «estranya regió».

Finalment, les dues últimes estrofes se centren novament en la llengua, però ja sense les referències històriques anteriors. És significativa la identificació que s’hi estableix entre llengua i infantesa —els propis orígens, doncs—, amb la connotació de sinceritat en l’expressió del sentiment dels versos 39 i 40, i d’innocència i espontaneïtat del 44, totes elles novament romàntiques. Ja hem assenyalat que, finalment, els últims quatre versos es limiten a explicar el motiu del poema.

Potser s’ha remarcat massa el to reivindicatiu que convida a recuperar una certa sensibilitat davant de la llengua pròpia i, alhora, a través del tòpic clàssic de despenjar la lira dels avis, es fa palesa la necessitat de revalorar i continuar una poesia catalana que, en èpoques medievals, va aconseguir una gran qualitat. Cal destacar la capacitat que Aribau demostra per crear una visió romàntica i idealitzada de la pàtria catalana medieval. A la motivació reivindicativa, s’hi afegeixen els temes centrals de l’enyorament de la terra natal a través del paisatge i de la identificació de la llengua amb la pàtria. En definitiva, una síntesi perfecta d’elements romàntics i d’aspectes relacionables amb la Renaixença.

«»