La flexió del verb
El verb és una de les nou categories gramaticals. Posseeix quatre morfemes gramaticals segons el mode, el temps, la persona i el nombre. Aquests morfemes s’afegeixen a l’arrel per a generar un centenar de formes, que és el que anomenem conjugació verbal.
En la conjugació de qualsevol verb podem distingir entre formes simples i formes compostes (constituïdes per haver + participi). Els temps compostos expressen una acció acabada just abans de l’expressada pel temps simple corresponent. Fixeu-vos en el següent exemple:
La Pepa assegura que li han dit que, quan farà fred, ja hauran reparat la calefacció.
En el moment en què es diu (assegura) s’acaba de produir l’acció expressada per han dit, i en el futur se’n produiran dues més, de tal manera que l’acció expressada per «farà» tindrà lloc després de la indicada per hauran reparat.
Els verbs regulars
Són regulars tots els verbs que es flexionen seguint els models que oferim més avall classificats segons la conjugació. Són irregulars els verbs que no segueixen aquests models.
Aquells verbs que tenen la terminació de l’infinitiu acabada en -ar: cantar, menjar, jugar…
Aquells verbs que tenen la terminació de l’infinitiu acabada en -er/-re: Témer, perdre…
Aquells verbs que tenen la terminació de l’infinitiu acabada en -ir: dormir, seguir, servir…
La major part dels verbs catalans es conjuguen com cantar, i un nombre important com servir. La majoria dels verbs de la primera i tercera conjugació son regulars. Els verbs de nova creació son tots de la 1ª conjugació. La diferència entre la conjugació dels models témer i perdre es limita al futur i al condicional.
La distinció fonamental entre els dos models de la 3ª conjugació (servir i dormir) rau en el fet que en certes formes de servir s’afegeix l’increment incoatiu -eix- al radical, mentre que el model dormir presenta sempre el radical pur.
Dormo, serveixo. / Dormis, serveixis.
Com conjugar verbs en català?
Seguirem el model del verb més regular que és el verb cantar.
Els verbs irregulars
La irregularitat pot aparèixer en el radical, en la desinència o en totes dues alhora. Així, les formes cuso (cosir) i suplert (suplir) són irregulars en el radical i en la terminació, respectivament (altrament foren coso* i suplit*) mentre que la forma sàpiga és doblement irregular: en l’arrel (amb sàpig- i no sab-) i en la terminació (amb -a i no -i).
Convé destacar un nombrós grup de verbs irregulars que presenten una certa «regularitat dins la irregularitat». Es tracta dels verbs anomenats de radical velaritzat (és a dir, verbs en què el radical conté -c en la 1a pers. del present d’indicatiu (estic, dic, escric, concec, etc.), grafia que alterna amb -g(u)- (estigui, digui, escrigui, conegui…).
Formes no personals
Les formes no personals del verb (infinitiu, gerundi i participi) tenen un comportament morfosintàcticament ben particular. Com el seu nom indica, no admeten morfema de persona (són invariables). El seu comportament sintàctic s’acosta al de certes classes de mots:
Infinitiu: Nom (M’agrada el menjar)
Gerundi: Adverbi (Camina badant)
Participi: Adjectiu (És molt cregut)