Quina cosa és aquest món, presó dels amadors i fruïdors del meu amat.
En tos palaus mon esperit hi plora,
no nasquí per cantar en gàbia d’or;
de les ciutats cuita a llançar-me fora,
lo bon Jesús m’acullirà en son cor.
II
Tot lo que tinch en los encants pots vendre;
no m’enduc res del teu bagatge trist;
de trovador la cítara em pots pendre:
no’m pendràs, no, la Creu de Jesucrist.
III
Si et faig nosa en la vall, tindré la serra:
més enfòra em voldries desterrar?
Si m’arribes a traure de ma terra,
me resta el cel encara per volar.
Anant a la Gleva, maig 1893
Anàlisi Al món de Jacint Verdaguer
Estructura externa
L’estructura d’aquest poema recull els clàssics versos decasil·làbics de què la tradició literària catalana ja en fa guardó des de l’humanisme. Les estrofes són quartets d’art major amb una rima consonant i encadenada.
Contextualització
El poema va ser escrit l’any 1893 anant a la Gleva i és una de les obres més conegudes de Jacint Verdaguer. La situació que vivia en aquell moment era de grans dificultats econòmiques i amb un gran nombre de detractors que malmetien el seu nom. Probablement, l’inici del poema fa referència a la casa del marquès de Comillas qui, juntament amb el bisbe de Barcelona, el van expulsar i tancar al Santuari de la Gleva després d’acusar-lo de boig per les pràctiques que veia d’exorcismes.
Comentari del poema
La primera estrofa del poema ens presenta els motius per què el va escriure. Es presenta el palau com a una referència que es fa al marquès de Comillas i ens explica que el seu esperit hi plora. Després de la llarga relació que Jacint Verdaguer va tenir amb els marquesos, sent que el seu esperit es troba en un estat de tristesa. De totes maneres, encara que ha de deixar la casa que li ha donat fama i glòria continua dient que ell no ha nascut per cantar en una gàbia d’or.
La casa dels marquesos havia arribat a representar de poca llibertat i d’absoluta comoditat per la multitud de recursos que tenien. Ara, diu a la tercera estrofa una altra vegada en present, s’han afanyat per expulsar-lo d’allí però té la certesa que Jesús, ara en futur, l’acollirà.
En tos palaus mon esperit hi plora,
no nasquí per cantar en gàbia d’or;
de les ciutats cuita a llançar-me fora,
lo bon Jesús m’acullirà en son cor.
En la segona estrofa, amb una estructura idèntica, ens presenta el seu passat a través de tots els objectes que té i que ja no vol. Utilitzant el singular de la segona persona, la veu poètica es dirigeix a una persona en concret a qui convida a vendre tot el que ha deixat enrere inclòs tot allò que li ha estat regalat per ell mateix.
Tot el que té ho deixa enrere, fins i tot allò que ell mateix ha escrit i que li deixa prendre perquè ja només s’estima una cosa: la creu de Jesucrist. Aquesta estrofa és de les més representatives d’aquesta etapa verdagueriana.
Tot lo que tinch en los encants pots vendre;
no m’enduc res del teu bagatge trist;
de trovador la cítara em pots pendre:
no’m pendràs, no, la Creu de Jesucrist.
L’última estrofa fa crítica a les formes com l’han fet fora fins al punt de fer menció a la distància a la qual és enviat tot fent gran ironia. Tot i això, i de la mateixa forma que a l’estrofa anterior, sap que sempre tindrà un espai al cel (paradís).
Si et faig nosa en la vall, tindré la serra:
més enfòra em voldries desterrar?
Si m’arribes a traure de ma terra,
me resta el cel encara per volar.