Doncs, què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que umplies
aqueixes valls de salms i melodies,
la terra d’àngels i de sants lo cel?
Dels romànics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res;
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.
Com dos gegants d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars;
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: —Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava,
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
—Campanes ja no tinc —li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí—.
Oh! qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren:
tu, que vius més avall, no els veus tornar?
—No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires obiro i llauradors;
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolços amors.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejerà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.
Vaig a ajaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i, ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejat mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.
Comentari Los dos campanars de Jacint Verdaguer
Los dos campanars és l’epíleg de Canigó de Jacint Verdaguer. Aquesta part final del poema èpic va ser el punt de partida per a la creació de l’obra i va tenir una existència independent: el començà a escriure l’any 1880 i fou premiat el 1886, l’incorpora al volum Pàtria el 188 i, finalment, és inclòs a la segona edició de Canigó. En forma d’elegia, el poeta presenta el diàleg entre els dos campanars de les ruïnes de les esglésies de Cuixà i de Sant Martí del Canigó: un veritable plany ple de tristesa per l’enfonsament de tot all`que doava sentit a la seva existència.
El diàleg és, també, una acusació contundent contra el segle materialista que ara permet la destrucció, l’oblit i l’aprofitament econòmic d’allò que era signe d’elevació espiritual La nota trista i fúnebre amb què es clou la conversa té la contraposició de l’alegria i la vitalitat que desprèn la naturalesa quan comença el dia.