Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap a ponent declina
me’n pujo a meditar.
Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.
Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.
Aixequí tants castells en eixes ribes
que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:
poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons;
vaixells que amb veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig;
idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que se’n du amb l’essència
l’emmusteïda flor.
A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
dieu-me, què voldran?
Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?
Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?
Caldetes, 10 de gener 1883.
Comentari Vora la mar de Jacint Verdaguer
En aquest poema, escrit el 1883 i publicat l’any 1895 en Flors del Calvari (1895), Verdaguer relaciona primer la immensitat de la naturalesa amb el sentiment d’insignificança d’ell mateix com a individu, amb els propis records després i, finalment i sobretot, amb la pròpia poesia. Les estrofes són de quatre versos decasíl·labs i hexasíl·labs alternats.
Vora la mar és un text sobre la poesia i, en particular, és una reflexió desenganyada en un moment de la carrera poètica verdagueriana, la qual malda per un canvi d’orientació. La poesia com a vivència personal (records, somnis, idees) fa fallida per la seva inestabilitat i caducitat (castells… qu ha aterrat lo vent, joguina d’infantons, petxines que suren i s’afonen en l’aigua, vaixells que… s’ensorren), mentre que es reclama un ideal poètic amb vocació de transcendència i eternitat, fer que comporta indiscutiblement un anhel religiós però que tampoc no exclou el desig de perdurar entre els homes.