A la mort d’una nebodeta de sis anys
Després de llarga agonia
Grans mercès, oh Déu, que està morta!
Ha parat de batre el seu pit!
esfondrada està la porta
que tancava l’esperit…
¡Quina lluita tan amarga
dins el frèvol d’aquest cos!
¡Quina tempesta tan llarga
per desfer un pom de flors!
Mai amb tanta impaciència
cap més mort havia vist;
veure patir la innocència
n’és l’espectacle més trist…
Angelet meu, que al cel voles
i ma esperança te’n dus,
amb ta mort, par que em consoles
per no veure’t sobris pus!
Veniu a ajudar, veïnes,
a vestir eix cos gelat
que metges i medicines,
fins ara han botxinejat.
Un art d’impotència sàvia
deixa aquí son cruel segell…
cobriu-lo… enrameu la gàbia
ara que n’és fugit l’aucell.
Per sempre més, ses parpelles
damunt sos ulls acluqueu,
coroneu-la de poncelles,
vestiu-la de blanc i blau…
Tanta n’era sa bellesa
com n’és gran mon desconsol,
i encara sa garridesa
venç l’horror que fa la mort.
Comentari: A la mort d’una nebodeta de sis anys
En aquest redescobrir la poesia de Marià Aguiló ens trobem davant d’un poema realment esfereïdor. La veu poètica ens narra el moment en què una nena de sis anys ha traspassat al pare tot esmentant l’angoixa amb què viuen la mort de la criatura. No s’explica en cap moment les raons que han dut a la nena a morir, tot el que sabem d’aquesta mort per part de la veu poètica queda resumit en el vers introductori: «Grans mercès, oh Déu, qu’és morta!».
La mort de la nena a qui ha deixat de batre el cor és, tal com expressa la veu poètica, un consol per la lluyta tan amarga que ha viscut la nena, que és seguidament comparada amb un pom de flors enmig d’una tempesta. És una mort esperada per la veu poètica perquè «n’es l’espectacle més trist» que s’emporta al cel tota esperança deixant al món el consol de la seva mort.
Angelet meu, qu’al cel voles
y ma esperança te’n dus,
ab ta mort, par que’m consoles
per no vèuret sofrir pus!
El to poètic amb què Marià Aguiló descriu la noia (angelet meu) trenca l’escena de la mort i el desconsol. En efecte, l’ús de termes tan bells enmig d’una escena tan fosca, creen una escena d’antítesis pel lector atent que no fa altra cosa que compartir l’angoixa que presenta la veu poètica fins al punt de fer-nos sentir les vehines (veïnes) a qui demana ajuda per vestir el cors gelat (epítet).
Sabem de la noia que va tenir una mort llarga i que metges i medicines han tractat de salvar-la sense èxit. Sense èxit la salvació com tampoc l’ajuda que va resultar un «turment». En qualsevol cas, l’ocell surt de la gàbia per no tornar-hi mai més deixant a terra l’angoixa de la mort i un desconsol tan gran com la seva bellesa.
Estructura externa
El poema original presenta una estructura de vuit quartetes amb versos heptasíl·labs d’art menor. La rima és encadenada i segueix la següent estructura: abab; cdcd; efef… Un dels temes principals que se’ns presenta és el memento mori, un tòpic literari que ens fa present la mort.