A un xiprer
Per què et crearen, oh arbre,
sens ombra, ni fruit, ni flor?
¿Has nascut sols per fer por
devora tombes de marbre?
Tot arbre que engrons l’oratge
bat sos rams fent dolç renou,
mes lo teu negre fullatge
gemega si el vent lo mou.
Si els pàmpols verds se belluguen,
si es va engronsant el llorer,
si els embats en les flors juguen
i l’esperança se’n ve,
com un llamp fuig i s’esborra
tot pensament de conhort
guaitant tu, feresta torre
de la ciutat de la Mort.
A cada poble t’he vist
a les portes del fossar;
digue’m, sentinella trist
que els difunts te fan guardar,
per què és que sempre en els punts
te posen més solitaris
i vius sentint les plegaris
que resen an els difunts?
Oh!, ja ho sé:… perquè ta rel
mostra an el cos el seu llit,
mentre que el tronc com un dit
senyala a l’ànima el cel.
Comentari A un xiprer de Marià Aguiló
Estructura interna
El poema de Marià Aguiló, A un xiprer és una obra de caràcter reflexiva i transcendental. Està composta per set quartets heptasíl·labs en la rima és abraçada en alguns i encadenada en d’altres, però tots ells tenen una rima assonant, és a dir, només rimen les vocals a partir de la síl·laba tònica.
Cal destacar la sumptuositat amb què s’ha redactat aquest poema i els coneixements religiosos i culturals de l’autor alhora de la redacció d’aquest poema; no per casualitat tenim set estrofes i els versos tenen set síl·labes, símbol de l’absolut, la perfecció i de la divinitat.
Estructura externa
El poema de Marià Aguiló és una reflexió sobre el més enllà. El poema està dedicat al símbol del xiprer que és símbol de la mort segons la tradició occidental en tant que és un arbre amb les arrels curtes que assenyala i ens porta a pensar en la transcendència per la seva indubtable verticalitat.
La primera estrofa planteja una pregunta retòrica sobre el sentit últim de l’arbre i el seu significat. Per què el van crear? No fa fruit, no fa flor, no fa ni tan sols ombra. Quin sentit té i quina funció fa aquest arbre? El lector es veu obligat a continuar la lectura per la captatio benevolentiae que s’esdevé de la pregunta retòrica.
Per què et crearen, oh arbre,
sens ombra, ni fruit, ni flor?
¿Has nascut sols per fer por
devora tombes de marbre?
A continuació, les següents tres estrofes fan una comparació amb altres arbres com el llorer, símbol de l’eternitat i d’esperança, i d’altres que no s’especifiquen. El vent mou les fulles i les branques de tots els arbres per tal que no caiguin a terra però, el xiprer, amb el fullatge tan compacte dona la sensació que aviat caurà. En veure el xiprer, tothom es desconsola perquè, inevitablement ens recorda al cementiri i, per extensió, a la mort. El tòpic literari que preval al llarg d’aquest fragment és el memento mori, recorda que moriràs.
A partir de la cinquena estrofa la veu poètica inicia una nova pregunta retòrica que més endavant quedarà contestada. El xiprer és un sentinella (guarda) trist perquè viu a la ciutat dels difunts, és un arbre solitari i sempre sent les pregàries dirigides als difunts. Quin és el sentit de la seva existència?
Oh!, ja ho sé:… perquè ta rel
mostra an el cos el seu llit,
mentre que el tronc com un dit
senyala a l’ànima el cel.
Aquesta i totes les altres preguntes troben una resposta a l’última estrofa: l’arrel mostra el llit al difunt i el tronc assenyala el cel a l’ànima. Per aquesta raó, es podria afirmar que el sentit de l’existència del xiprer és doble: acompanyar el repòs etern del cos i l’esperança del més enllà de l’ànima.
Figures literàries
A continuació, citarem breument algunes de les principals figures literàries del poema A un xiprer de Marià Aguiló:
¿Has nascut sols per fer por
devora tombes de marbre? (metàfora, hipèrbole i pregunta retòrica).
Tot arbre que engrons l’oratge
bat sos rams fent dolç renou, (epítet)
mes lo teu negre fullatge (epítet)
gemega si el vent lo mou. (antítesis: dolç renou i gemega)
feresta torre (metàfora del xiprer)
de la ciutat de la Mort. (metàfora del cementiri, necròpolis)
A cada poble t’he vist
a les portes del fossar; (metàfora del cementiri)
digue’m, sentinella trist (epítet)
que els difunts te fan guardar,