Ja no em vals, oh Fortalesa,
per la dolor que em combat;
duc un vestit de tristesa
que mai pus veuré esqueixat.
Lo mantell de la nit balba
no condorm mon punyent dol.
que segueix quan guaita l’alba,
quan se’n puja i tomba el sol.
Un pesar de mort fa dies
que em bofega lo cervell;
li fuig per totes les vies,
i pertot romanc amb ell.
Com els amics no s’enganen,
fuig també de l’amistat;
¿què els respondré si em demanen
de què estic tan trasmudat?
Si em prenen la mà bullenta,
cremaré la seva mà,
i el foc que a mi me turmenta
per això no minvarà.
Els altres amics, mos llibres,
no tenen un mot per mi;
¿quan cruixen totes les fibres
del cor, qui es posa a llegir?
¿Quin prendré? ¿Quin aconhorta,
d’ests prestatges plens d’autors?
¡Poc serveix la lletra morta
per remei de grans dolors!
La gargamella encetada
tinc, d’aufegar-hi el gemec;
i la barba eixumorada
del plor sanguinós que rec.
Jo el sent per ma cara verda
regalar, la pell cremant,
com d’un puig que el llamp esquerda
lo pedreny va rodolant.
¿No ha arribat als darrers tèrmens
la desolació amb què em trob?
¿Què em manca, sinó los vèrmens
que devoraven a Job?
L’home a qui el mal fat s’aferra
no li val lo forcejar;
del damunt se’l trau la terra,
i l’escup de si la mar.
¡No puc pus! Fall-me el coratge
per combatre amb ma greu sort;
me guanya amb tant d’avantatge,
que retut te crit: ¡oh Mort!