Ja tinc tantes fulles negres
en el llibre del meu cor,
la Mort amb lletres de llàgrimes
m’hi té escrits ja tants de noms,
que a les ciutats dels qui viuen
enyoro les ciutats dels morts,
puix conec pels cementiris
m’és gent que en els altres llocs.
El primer que pels vilatges
busco en entrar-hi de nou,
n’és l’església, amb la sagrera
que el fossar manté reclòs.
Revoltat de creus i fosses
a l’eternitat m’acosto,
veient millor el que és la vida,
si em poso entre un i altre món.
Davant trossos de mortalla,
cabells que surten a flocs,
closques blanques, ossos negres,
fustes folrades d’escot,
o lloses que a ningú enganyen
adulant amb lletres d’or,
em sotmet amb menys angoixa,
a la creu de ma dissort.
Des d’infant que miro la tomba
sense parpellejar de por,
i a la Mort com a una mare
que els fills amorosa dorm.
La Fe santa m’ha dit sempre
que més enllà d’aquests clots,
hi ha un paratge on s’hi estima
amb més puresa i més foc.
Avui vinc a visitar-vos
perquè es vostra festa, ¡oh Morts!
i us alegren la diada
misses, llàgrimes i flors.
Conec que el temps se m’acosta
de rebre alberg en el clos
on la carn se torna cendra
podrint-se dins de quatre posts.
Rendit per la malaltia,
la Mort par que em guaita a prop,
sent que fas olor de terra,
que la sepultura em vol;
jove, en res nat de la vida
ni calma ni alegria trobo;
l’estel fosc de ma existència
a un terç de carrera es pon.
Quan s’apaga la llum al vespre
mortalla em sembla el llençol;
del fuster qui em fa la caixa
sento la serra i el ribot,
del càvec que obra ma fossa
retruny dins meu cada cop;
i resar sento les meves germanes,
tallant i cosint son dol.
Allunyant del meu devora
solaces i deports,
mon esperit cada dia
s’acomiada de mon cors.
Aquest, del llim de la terra,
a la terra ja fa goig,
l’altre eixampla i bat ses ales
per emprendre amunt son vol.