Coronada de palmes,
de murta i de llorer,
tinc una arpa daurada
de tres cordes no més.
A una li diuen Pàtria;
altra es nomena Fe;
Amor és la tercera,
i la més dolça n’és,
perquè a tu la consagra,
¡Oh, reina de mon seny!
Quan, aixecant la testa
i el cor de goig encès,
puntejo amb la mà trèmola
les tres cordes ensems,
asspiracions diverses,
imatges diferents,
es mesclen i confonen
en un sol sentiment,
com los colors de l’Iris
en la claror del cel.
Veig divinal matrona,
cenyit el front d’estels;
als dos costats arcàngels;
lluna i sol al seus peus.
En caritat santíssima
crema el seu cor brusent;
estreny amb dolsos brassos
la salvadora Creu;
i sos ulls, que espurnejes
a través el blanc vel,
¡oh verge dels meus somnis!
son tos ulls, de amor plens.
Veig senyorial matrona,
amb argentat cabell,
sobre el que negres ales
el Rat-Penat estén:
son front, de llors coronen
artistes i guerrers;
a genolls li rendeixen
tribut pobles i reis;
en son blasó flamejen
los quatre Pals vermells,
i ta bellesa, aymía,
en son semblant celest.
Veig púdica donzella
¡figura d’amor ver!
que amb candorós mig-riure
obri els llavis de mel.
De capollets de rosa
cenyeix el front seré;
sos ulls dicten les regles
del gloriós Gay Saber.
Ausiàs March a ses plantes
canta i sospira a un temps;
i eixa donzella púdica,
eres tu, tu també!
Divinitzada imatge
d’un triple sentiment,
simbòlica figura
d’Amor i Pàtria i Fe:
¿és que mon cor altívol,
que el propi foc encén,
allò que foll desitja
per tot encontra i veu?
O és que allà, en les altures
on vola el pensament,
en son primer origen
unificats mirem,
com els colors de l’Iris
en la claror del cel,
tot ideal bellesa,
tot amor i tot bé?
¡Oh, cordes de mon arpa,
iguals i diferents!
Vos acordà el Gran Mestre,
¡Soneu juntes, soneu!