Vora el barranc dels Algadins
Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d’aroma l’aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l’ànima presa
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc cels Algadins,
s’alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!
Vora el barranc dels Algadins
l’aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l’arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d’ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l’aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d’elles
vora el barranc dels Algadins!
Comentari a Vora el barranc dels Algadins de Teodor Llorente
Teodor Llorente fou advocat, periodista i polític conservador i regionalista. Encapçalà el moviment de la Renaixença al País Valencià, que, a diferència del que tenia lloc a Catalunya, s’interessà substancialment per l’ús del català en la poesia i per establir lligams entre els poetes dels distints territoris de llengua catalana (i ocitana), però sense cap altra implicació cultural o política de més ampli abast. Llorente participà activament en els jocs Florals, tant en els que se celebraven a Barcelona com en els pocs que es realitzaren a València, que ell contribuí a crear. Bona part de la seva poesia està afectada pels temes i pels convencionalismes jocfloralescos.
Vora el barranc dels Algadins fou publicada a Almanaque Las Provincias el 1904 i incorporada a la tercera edició del Llibret de versos (1909). És una oda format per quatre octaves d’octosíl·labs dedicada a la terra de la infantesa, en què el paisatge s’elabora des d’una òptica costumista (el nas, el conreu de l’arròs, la caça d’ànecs silvestres, etc.). Tanmateix, la contemplació afectada i sentimental de l’indret (l’ànima persa, v.7) provoca la seva idealització. El paisatge es transforma en jardí i es recobreix dels seus elements característics, que remunten al locus amoenus clàssic: de la flaire i l’aroma dels tarongers al vent frescal, de l’aigua corrent a la xiuladissa dels ocells. Aquest clos ideal, atemporal i captivador (el cor enxisa) és envaït pel pas del temps a la darrera estrofa (demà). La terra de la infantesa esdevé la terra del record i una amenaça latent de mort (v.31): un paradís viscut, però perdut.