Per crucem ad coronam.

Calumnia, detractor,
ta llengua de glavi esmola;
los esbroncs són mon plaer,
los penjaments la meva honra.
Si del glavi no en tens prou,
pren al sastre l’estisora,
tu m’has de fer lo vestit
que tinc de dur a la Glòria.
L’enclusa pren al ferrer,
a l’argenter la gresola;
no em plangues ni el foc ni el mall,
tu m’has de fer la corona;
una perla és cada insult,
un diamant cada afronta.

Comentari A un detractor de Jacint Verdaguer

A un detractor és un poema de Jacint Verdaguer que trobem dins el llibre Flors de Calvari, publicat l’any 1896. Aquest poema és un dels molts exemples que manifesten l’expressió anímica que l’autor va viure a l’última etapa de la seva vida en què, per raons de deutes i moral, Jacint Verdaguer era criticat i reclòs al Santuari de la Gleva.

Aquest poema l’escriuria des de Barcelona. Després de ser tancat al Santuari de la Gleva, Jacint Verdaguer desobeiria al seu mecenes, el marquès de Comillas, i al bisbe de Barcelona instal·lant-se de nou a Barcelona a casa de la família Duran qui, en aquell moment, donava suport al mossèn Cinto en la seva pràctica d’exorcismes. 

La veu poètica d’aquesta obra, clarament autobiogràfica, barreja dos pensament que tenia l’autor en aquell moment: la fe i les crítiques que rebia.

Anàlisis de A un detractor

Estructura externa

Es tracta d’un poema amb una sola estrofa de catorze versos heptasíl·labs. Els versos senars no tenen cap mena de rima i els versos parells encadenen amb una rima assonant. El lèxic que s’empra no és tan senzill com altres obres com el Virolai Vora la mar sinó que utilitza paraules més arcaiques i d’un registre més culte.

Estructura interna

Si ens endinsem en el contingut del poema podem veure la manera com la veu poètica es dirigeix cap a un subjecte que queda anònim fins al punt i final. La primera paraula és potser la més important pel que fa al contingut i al tema principal del poema.

En els quatre primers versos, l’autor presenta les calumnies dels seus detractors com una espasa afilada que busca acabar amb la seva vida. Si recordem però, el moment en històric en què es trobava l’autor, s’entenen els versos d’esperança i de goig al rebre aquests atacs. Encara que humanament es veu afectat pels insults, calumnies i mentides que es diuen d’ell, aquestes són alhora motius de goig i honra (pel que fa a un nivell espiritual de l’ànima). 

El rerefons religiós que llegim al llarg del poema ens obliga a recordar una de les benaurances bíbliques que Jesucrist va fer en el sermó de la Muntanya: Benaventurats els quals pateixen persecució per la justícia, perquè d’ells és el regne dels cels. Jacint Verdaguer veu aquesta persecució com una infàmia cap a la seva persona encara que, alhora, la mística religiosa el porta a veure en els seus detractors una creu alliberadora per la seva ànima i un camí per a la seva salvació.

Aquest discurs ens portaria a entendre de totes totes el significat dels últims versos en què la veu poètica confessa que cada insult és una perla i cada afronta un diamant, perquè la corona de la victòria i el guany del cel ve per causa dels seus detractors.