Biografia Narcís Oller

Narrativa de Narcís Oller

Narcís Oller (1846-1930) ha de lluitar contra la tendència romàntica de la Renaixença, que el desvia sovint de l’objectivitat narrativa pròpia de la novel·la del segle XIX en què el narrador ha de procurar sentir-se impassible davant dels fets que s’escauen. A més, la situació de l’escriptor català i el poc públic amb què compta no permeten fer el pas cap a la professionalització. Hi ha una certa imatge d’Oller que ens el presenta dolgut per la dedicació obligada a les tasques d’advocat i procurador dels tribunals per aconseguir una situació social i econòmica confortable.

Tot i aquesta impossibilitat de viure de la seva obra literària, no es pot oblidar que des de la primera novel·la publicada (La papallona, 1882) aconsegueix un ressò important i que té al seu costat dues de les personalitats més brillants de la literatura del moment: Josep YxartJoan Sardà. Tant l’un com l’altre orienten Oller, posen en evidència les seves mancances i l’estimulen a seguir les tendències narratives del seu temps. Yxart i Sardà, com més tard farà el mateix Narcís Oller, defensen la concepció de la novel·la com a gènere que parteix de l’observació de la realitat, aspecte que li proporciona una dimensió de veritat; encara que, també, valoren la visió subjectiva d’aquesta realitat, la de l’escriptor, un element que potencia el factor estètic de la creació novel·lística. 

Llibres i obres de Narcís Oller

Narcís fa la seva entrada oficial a la literatura catalana a través dels premis que aconsegueix en els Jocs Florals (1879 i 1880), els quals ja havien incorporat la prosa. Aleshores, Oller ja ha descobert la necessitat d’escriure en català tal com faran molts autors locals al llarg del segle XIX: «Vaig veure finalment clar que entre l’escriptor i la seva llengua nadiua hi ha un nexe tan estret que no té substitució possible». 

La publicació de la seva primera novel·la, La Papallona (1882) obtingué un gran èxit i una acollida molt positiva a Catalunya i arreu d’Europa, fins al punt que el cap de la novel·la naturalista (Émile Zola) prolongués l’edició francesa de l’obra l’any 1886. L’any 1884, abans que Zola publiqués aquesta prolongació, Narcís Oller publicà una de les seves obres que el portarien al punt més culminant de la seva trajectòria: L’Escanyapobres.

L’Escanyapobres de Narcís Oller

La novel·la de L’Escanyapobres (1884) és un dels punts més culminants de la seva trajectòria com a novel·lista. Aconsegueix vèncer la tendència sentimental i, potser pel mateix caràcter negatiu del personatge estudiat, manté una objectivitat que s’apropa a l’ideal realista. Es tracta d’una novel·la curta que no sols és un producte aplicat de l’escola realista-naturalista, sinó que demostra la capacitat estilística d’Oller. A L’Escanyapobres podem resseguir, també, enfront de la conducta antieconòmica dels avars, l’impacte que la industrialització té en el camp català i com l’arribada del ferrocarril trasbalsa el món rural i acaba sent un factor de progrés per al poble fictici de Pratbell. En Narcís Oller hi ha la voluntat de retratar la societat del seu temps i de remarcar el protagonisme i el poder creixent de la burgesia. Aquesta és una temàtica nova per a la llengua catalana.