En aquesta pàgina trobareu diferents temaris relatius a l’ortografia catalana. Tots ells tenen una part teòrica i una altra de pràctica. Les normatives ortogràfiques que hi trobareu estan extretes principalment del llibre Ortografia Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i adaptats a tots els públics.
- Alfabet català
- Dígrafs
- Vocal neutra | Lletres a i e àtones
- Lletres o i u àtones
- Normes d’accentuació
- Diftong i hiat
- Dièresi
- Apòstrof i contraccions
- Lletres b i v
- Lletres b/p
Història de l’ortografia catalana
La història de l’ortografia catalana és complexa i difícil de resseguir, ja que el primer diccionari, tal com ara l’entenem, no es va confeccionar fins al segle XIX. Les primeres mostres d’un protocatalà podríem trobar-les al segle IX en l’Acta de Consagració de la catedral d’Urgell, on veiem per primera vegada una clara evolució de la llengua romànica.
Al llarg dels segles XII al XV, així com l’entenien, la llengua catalana arriba a un punt d’algidesa i notorietat. El català i l’occità, que es confonien en aquell moment, van ser llengua de creació i difusió cultural arreu d’Europa que va possibilitar, entre altres coses, l’aparició del gènere poètic del dolce stil nuovo que es contraposava a les antigues cançons trobadoresques.
Va ser al segle XV quan Joan Esteve va crear el primer diccionari en llengua catalana (Liber Elegantiarum) que, com a altres indrets, era un llibre bilingüe que tenia com a finalitat l’ensenyança del llatí i la seva pronúncia. L’aparició d’aquestes obres són d’una importància capital per la confecció d’una llengua pròpia perquè, en certa manera, evidencien el fet de l’impossible retorn cap a un llatí universal i se signa la seva sentència de mort.
A partir del segle XVI la llengua catalana —així com la literatura— pateixen, però, un retrocés per la unificació de la corona aragonesa i les corts castellanes i deixarà de ser una llengua administrativa i aristocràtica. Al llarg d’aquest temps i fins al segle XIX, la llengua catalana perdrà qualitat i quantitat, doncs autors catalans optaran per l’escriptura en castellà perquè té més públic i les impremtes castellanes podien oferir més diners per a la impressió d’obres en aquesta altra llengua. Un exemple paradigmàtic és Joan Boscà, cavaller català, conegut per ser el primer autor a practicar l’hendecasíl·lab en llengua castellana i portar a la península l’humanisme italià.
En qualsevol cas, al segle XIX va sorgir de la consciència dels catalans la preocupació i la responsabilitat de la pervivència de la llengua catalana. En aquest sentit, van crear-se institucions com l’Acadèmia de Bones Lletres, els Jocs Florals o l’Institut d’Estudis Catalans que van confluir tots ells en l’apertura del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Aquest congrés tenia dues finalitats: donar pes a la llengua i parlar de gramàtica. No obstant això, les discussions van desencaminar-se fins a determinar la necessitat de la codificació ortogràfica de la llengua catalana que seria portada a terme per Pompeu Fabra, qui era president de la secció filològica de l’IEC des d’aquell mateix congrés, i donaria els seus fruits el 24 de gener 1913 amb la publicació de les Normes Ortogràfiques.